Marxa per Rui Carbo. 9/04/2008
Magnífica ruta d’aigua, la marxa que hem fet hui pel riu Carbo, organitzada perfectament com sempre per Pepe Benet. És una part de la 9ª etapa del GR-7 : Sant Joan de Penyagolosa -Villahermosa del Río.
Trenta-un senderistes en bus han fet l’anada a Villahermosa del Rio en un trajecte que ha quedat ralentit pel trànsit, especialment pel pas per l’Alcora i uns quants camions fins arribar a Castillo de Villamalefa.
En Villahermosa del Rio ens estaven esperant uns reforços: tres senderistes que havien anat en cotxe per uns compromisos que tenien per a la tornada. Apart dels reforços, ens ha rebut també en el poble un lleuger ruixat que feia presagiar pluja. Però res, quatre gotes. Però diu el refrany: “en abril, cada gota val per mil”.
Primer, hem visitat la plaça major del poble, on hi ha l’església de la Mare de Deu de la Nativitat, enorme edifici del segle XVIII, amb retaules gòtics dels segles XIV i XV i una imatge de Sant Bartomeu del segle XIII. Enfront, les restes d’un castell carregat d’història. És d’origen musulmà de l’època d’Abu Zayd i tingué protagonisme en les guerres carlines.
El nostre sentit pràctic ens va fer passar directament de la història a la panxa, distribuint-nos en dos bars del poble, mentre continuaven caient gotetes.
A les 10’40 hem començat a caminar, baixant pels carrers en direcció nord cap al riu.
Quan estàvem al nivell de l’aigua, hem vist les marques del GR-7, que ens han conduït a un agradable sender paral·lel a l’aigua. Al poc d’eixir del poble hem hagut de passar per un tram un poc inundat per l’aigua sobrant d’una séquia superior.
A les 11’30, hem arribat al Mas de Roncales, antiga aldea on actualment hi ha l’Alberg Roncales i la Posada del Rio Carbo.
El camí era idíl·lic, acompanyats sempre per una aigua cristal·lina encaixada entre uns pedres i penyals accidentats i de colors molts obscurs.
Després de creuar unes quantes vegades el riu, veiem a l’altra part del nostre GR un sender paral·lel al riu, que segurament seria una séquia entubada.
Passant per trams empedrats, hem arribat a un molí d’aigua amb un taulell ceràmic que indicava “Fàbrica de harina Joaquin”. Hi es podia veure, en mal estat, la turbina i la mola per a moldre el blat.
Després de creuar una vegada més el riu i acompanyats per un parell de tranquils i submisos gossos, una pujada en ziga-zaga ens ha portat a un espai més ampli, tot abancalat, on semblava que s’havia detingut el temps, podent imaginar l’activitat humana que hi hauria abans, amb cultiu de cereals, molins d’aigua i tota una dispersió de masos a diferents altures.
Separant-nos per l’esquerre del GR-7, hem baixat al caramelet del dia: una gran cascada que cau sobre una gran bassa d’aigua que, on està fregant els 1000 m, déu d’estar molt freda a l’estiu. Junt a la cascada, un enorme edifici, també antic molí d’aigua de blat, amb un curiós “aqüeducte” aeri fet a base d’un gran va de vora 40 m de precari tub de llanda.
Allí al costat, Pepe Benet ha fet una inspirada al·locució. Evidentment tenia raó, no hi havia temps per a seguir el tram més exigent anunciat per als qui hagueren tingut ganes de caminar un poc més. Hauríem d’haver seguit el GR-7, però ja era tard.
El riu Carbo naix uns 3 quilòmetres més amunt, en terme de Vistabella, prop de Sant Joan de Penyagolosa. Per a un altre dia.
Així que, de tornada, a desfer el camí. Tot el trajecte, fins al poble, hem estat acompanyats en respectuós silenci pel parell de gossos que, segurament, esperarien que, com ells saben que sol passar, els senderistes pararíem per a fer un mosset.
Arribats al poble a les 14’40, després d’haver creuat el riu 18 vegades, 9 a l’anada i 9 a la tornada, hem dit adéu als tres companys automobilístics i ens n’hem anat a dinar a l’hostal restaurant Ruta de Aragón. Després de fer una última ascensió per una llarga escalinata, ens han servit molt àgilment ensalades, potatge de cigrons, pollastre al forn, darreries i café.
Una tancada ovació ha premiat els 1.000 metres acabats d’aconseguir per Yolanda.
Pepe Monedero, corregint la tàctica (no com fan alguns entrenadors de futbol), ha presentat la marxa de les Useres d’una manera prou més atractiva, endarrerint l’hora d’eixida de València i avançant la de tornada. Ha tingut l’èxit d’una primera bona llista de participants.
La tornada ha sigut més fluida, mentre veiem (o dormíem) Troia, fins que hem arribat prop de València, on ens ha retingut la caravana d’entrada.
Passant per Alboraia, quan Aquil·les (Brad Pitt) es carregava Hèctor (Orlando Bloom, no el nostre flamant “barón rojo”), una pudor procedent dels camps de xufes i cols acabats de femar es colava dins del bus.
A les 18,30 estàvem en el Gulliver.
Josep Requena