AGMT Valencia

Hui, 16 d’abril, ha tocat marxa del Centre Excursionista. El títol de l’excursió: “LA PEÑA CORTADA (L’aigua al món romà)”. Els guies: Teresa Casquel i Pepe Martínez Monedero. Es tractava d’admirar una joia, increïblement desconeguda per molts valencians, de la enginyeria civil romana: el canal hidràulic de la Peña Cortada de Xelva.

Però, dos mil anys després dels romans, va i ens falla l’enginyeria mecànica automobilística del segle XXI. En el Gúlliver ens fan saber que el bus s’havia avariat. Això ha produït un retard de més de mitja hora mentre venia el bus de substitució.

Després de la retenció desesperant de les obres eternes de la carretera d’Ademús i de recollir al grupet de Sant Antoni de Benaixeve, s’ha completat l’expedició amb 34 participants. Deu d’ells no eren dels habituals de les eixides dels dimecres.

En Xelva, el bus ha aparcat com ha pogut i hem esmorzat en el bar Conrado. A les 11 estàvem passant per la curta distància (no sé si serà una metàfora premonitòria) que separa la plaça de bous del cementeri de Xelva.

A partir d’ací, ja pel PR-92, hem caminat per una pista que ha deixat dalt a l’esquerre la torre de guaita àrab de la Torrecilla, d’origen ibero-romà.

Caminant entre camps, hem arribat a un punt on Teresa ens ha assenyalat un primer senyal de la conducció romana. Les restes d’una séquia apuntaven cap a la zona de la Peña Cortada. Allí, la “senyo” ha explicat la importància històrica del conjunt hidràulic que tindria en l’antiguitat. Considerat el tercer aqüeducte en importància dels que queden de la Hispània romana, els seus vestigis tenen una longitud de més de 28 km. Les aigües es captaven del riu Tuéjar i el destí no ha estat definitivament aclarit. De les moltes hipòtesis (Sagunt, el Villar o Llíria) sembla que la capital del Camp de Túria és l’opció actualment més acceptada.

Seguidament, hem anat a visitar les restes del aqüeducte que salvava la rambla d’Alcotas, on queden tres piles i un arc sencer. Sobre el pic del Remedio de fons, Teresa ha continuat amb les seues explicacions sempre molt instructives.

Ara, abandonant la pista, un curt sender ascendent ens ha portat a la meravella de la Peña Cortada. Encaixada entre les altes parets verticals de la rambla de la Cueva del Gato, just on dibuixa una corba molt tancada, tenim l’aqüeducte pont, que reunix les tècniques romanes del pont i de l’arc triomfal, emprades pels autors de l’obra per a ressaltar el poder imperial.

El nostre grup ha passat els seus 36 metres amb respecte, per la importància de l’obra i perquè, per la carència de baranes, els 33 m de caiguda imposen un poc de vertigen.

Després de passar per l’espectacular tall vertical en roca viva, ens hem endinsat en la successió de túnels. Teresa ha explicat que la separació d’onze metres entre finestres era un mètode constructiu dels romans per a atacar en mina des dels dos costats.

Acabada la zona de túnels, en el nostre grup s’ha fet lo que mai no s’ha de fer (perdó Teresa). El grup s’ha dividit en tres: a) les persones prudents, liderades per Teresa i Pepe Monedero, b) els aventurers i c) les cabres loques.

El grup principal ha continuat tranquil·lament pel traçat del sender que du en lleugera ascensió cap a la Torre de Castro. El segon grup i el tercer han baixat cap al llit del barranc d’Alcotas. El grup d’aventurers han pres un sender que Carlos recordava i ha confluït amb el grup de Teresa. El tercer grup anava fent de les seues. Desdenyant un sender en baixada protegit per unes sòlides baranes de fusta, han experimentat l’emoció d’anar no se sap a on. Mentre pujaven per lo que en principi era alguna cosa similar a un sender, que el nou GPS de Pepe ha marcat com una pendent de 400 m al 41%, el grup a) avisava pel “walki” que veien dos grups dividits. Ignoraven la partició b) i c). Quan els pioners, en desesperada pujada, han acabat en una paret vertical davant del nas i un gran precipici vertical als peus, ha sonat una altra volta el “walki”. Pepe Benet li ha donat novetats a Pepe Monedero amb un eufemisme deliciós: “estamos un poco enriscados”.

Amb la cua entre cames, mitja volta, a desfer la forta pujada i prendre el sender de les baranes, que ha valgut la pena. Es recorre un tram molt encaixat de la rambla d’Alcotas des d’on, alçant el cap, es podia veure (amb les galtes roges) fins a on acabàvem de pujar.

Un poc més avall, a crits i moviments de braços, ens hem saludat de lluny els dos grups. El grup principal venia per dalt. Després de passar junt a la torre de Castro, d’origen medieval però destruïda en les guerres carlines, havia visitat una cova, amb entrada i eixida. Baixant pel sender del mas de Solaz, s’ha reunit amb els sis “enriscados“ només passar l’esvelt viaducte de la variant de Calles.

Entrant pel barri de l’ermita de santa Quitèria, ens estava esperant l’autobús, que ha arribat a Xelva a les 14’45. El dinar en el restaurant Los Pacos. Per 10 €, olla, pollastre al forn i postres variades.

En acabar de dinar, s’ha reparat un oblit. En la marxa de la setmana passada al riu Carbo, apart de Yolanda, Santiago Vandellós també havia arribat als 1000 km. El nou cavaller senderista ha rebut un fort aplaudiment.

De tornada a València, Fernando ha convidat els nouvinguts a acompanyar-nos sempre que vulguen i s’han donat detalls de la marxa del dimecres que va per les pinedes de Toràs i el pantà de Camarillas.

Josep Requena

Este entrada se ha escrito el Miércoles, 16.04.2008 a las 22:59 en la categoria senderismo. Usted puede leer los comentatios sobre este entrada con el feed RSS 2.0. También puedes escribir un comentario, o trackback de tu sitio del web.