Marcha a Torás. 23-04-2008
La marxa per Toràs, presentada com a mitja-baixa, ha tingut molt bona acollida. 44 participants han acudit a la plaça de l’església de Toràs a les 9,30. La plaça d’aquest poble de l’Alt Palància, que habitualment a l’estiu està a rebentar, hui la teníem tota per als nostres cotxes.
En la solemne escalinata de l’església parroquial de santa Quitèria (que curiós, la mateixa santa de l’ermita de Calles, on acabàrem la setmana passada) tots, menys el fotògraf, han format un grup compacte.
A les 9’45, hem eixit per la plaça Redonda (que és quadrada) i per un carreró, per a buscar la pista que, en pujada forta, ha contribuït a atenuar la fresqueta que feia a eixes hores.
El guia, és a dir jo, ha portat al grup per un sender molt humit i ple de vegetació als peus de la curiosa pressa del pantà de Camarillas. El pantà, que estava ple, no està capacitat per a resoldre els problemes de l’aigua, però és tan xicotet que té el seu encant. També té encant la pressa, ja que està excavada en pedra.
La pujada per una roca que tenia, com fet aposta, unes formes d’escala ha suscitat els primers dubtes sobre lo fàcil que s’anunciava l’excursió. Exagerats!
Per la vora del pantà, hem arribat a l’àrea de pic-nic de la font de Camarillas, que alimenta el pantà. En taules fetes a base de moles de rodeno hem esmorzat. Qui ha volgut ha omplit la cantimplora en la font.
Passant per la zona de jocs infantils (on algú ha donat solta al, a vegades, reprimit esperit de Peter Pan) hem agafat un sender molt estret que remuntava el barranc del Regajo. És un barranquet, però, apart de les molestes argelagues, s’hi poden trobar exemplars de roure valencià, i, en la capçalera, oms comuns i xops blancs i negres.
Acabat el recorregut pel barranc, hem entrat en una pista entre pins. Això ha sigut la tònica ara: pista per pins i camí pla, amb el decorat de les immenses torres d’un nou parc eòlic que estaven fabricant kWh sense parar.
Passant junt a camps d’ametlers i ja en terme de Viver, hem creuat per baix la via del tren de Saragossa i, a nivell, la via verda d’Ojos Negros. Paral·lels a ella, hem arribat al GR-7, que hem pres en direcció nord.
Girant a la dreta, hem entrat en el desolat aspecte de l’aldea abandonada de Monleón. Més pista i més pins i torna a creuar la via verda.
Per segona vegada s’ha creuat la via del tren, però ara en superfície. Cap perill. No és un AVE. Els dos o tres trens que pugen i baixen al dia ho fan per eixes fortes rampes a una velocitat inferior al pas humà.
En uns minuts estàvem junt a l’enorme clot d’una pedrera. Ara tocava una maniobra aparentment innocent: baixar camp a través, xafant pinotxa un tram curt d’a penes 150 m, per a trobar-nos amb la pista del barranc d’Aguamala. Però el guia, jo, s’ha deixat “engatusar” pels càntics de sirena d’una sendeta temptadora, que l’ha dut, totalment obnubilat, en una direcció equivocada, anant a parar a una altra pista similar a la buscada. En caminar un poc per la pista i en veure tan damunt els camps d’ametlers de Toràs, ha quedat clara l’errada. Marxa enrere, i, el que és pitjor, cap amunt. El guia, jo, desconcertat, ha tirat mà de les noves tecnologies. Uns quants GPS han acudit com a àngels de la guarda. Per a corregir el canvi de barrancada, s’ha hagut de pujar camp a través i després fer una forta baixada cap a la pista bona. El grup, tocat en la seua moral, entonava en veu baixa un càntic massa conegut en el Mestalla: “guia vete ya, guia vete ya, guiia-veete-yaaa”.
Amb els ànims ja més tranquil·litzats, hem arribat a la pista bona. Remuntant el barranc d’Aguamala, ens hem canviat al barranc del Cantalar que ens ha dut, sempre a l’ombra, fins a la carretera de Toràs.
A la plaça s’ha arribat a les 14,45 i, canviats, hem dut els cotxes a l’explanada del restaurant El Tejado Azul, que és tot blau, llevat de la teulada.
Joaquin i la seua dona ens han servit la beguda, que ha desaparegut com qui rega el desert, ensalades (i cacaus), una bona paella, les postres i cafens. 11 euros més el de sempre.
En tornar a València s’ha posat a ploure.
Josep Requena