Crònica de la marxa per L’Horta. 7/5/2008
Com tots els anys, dins de la “semana del mayor”, el dimecres està reservat per a fer una marxa compartida amb els que tenen ganes de caminar però que encara no s’han decidit a vindre a la muntanya o que hi ha alguna cosa que els ho impedix.
Hem fet una visita a l’horta. La tenim al costat de casa i, moltes vegades, no la coneixem o, pot ser, no valorem una perla que tenim tan prop de casa. L’Horta és una joia amenaçada. La part de l’Horta que hem visitat és manté prou viva i en plena producció, però també té amenaces. Hem caminat per l’horta d’Alboraia, Almàssera i Meliana.
A les 9 del matí, en el lloc previst del carrer Vicent Saragossà, ens hem reunit una multitud. Cinquanta-set companys, comptant-ne dos que s’han sumat només hem començat a fer els primers metres.
Fernando ha donat la benvinguda a tots i ha explicat el pla. També ha advertit que, com que anàvem a anar per un carril bici, havíem d’estar atents als qui no porten el timbre.
La ruta és l’antiga via “xurra”, plataforma de l’antic ferrocarril a Aragó, habilitada com a via verda.
En arribar a Alboraia, hem girat a la dreta per recórrer “La ruta de les palmeres” la primera de cinc rutes turístiques que ha fet l’ajuntament d’Alboraia. Recorre un tros d’horta on hi ha alqueries, barraques i cultiu de xufes.
Encara que eixos tres elements els anàvem a trobar més vegades en el recorregut, faré una breu explicació d’ells.
L’alqueria és clau en l’arquitectura rural valenciana. Abunden en l’horta. En tenim moltes en Alboraia. Inicialment tenien un origen senyorial, sobretot dels segles XVI al XVIII. El terme “alqueria” s’ha anat estenent a una casa de llauradors, però originàriament era un conjunt de cases. La casa principal tenia la façana al migdia o sud-est (llebeig). Solien tenir una torre i una capella. Les dependències superiors eren per als senyors o propietaris; les inferiors per als estatgers (o arrendataris). En el terme de València, el Pla General del 1988 tenia registrades 420 alqueries. En el 2003 en quedaven 270. L’ajuntament n’ha rehabilitat 20. En el tram de la ruta de les palmeres hem passat junt a la de Les Palmeres, la de Requeni i prop de la del Retoret.
La barraca és una construcció agrícola popular. De dimensions 9 x 5,5 m, té la façana principal quasi sempre orientada al migdia. Una porta lateral davant ,confrontant en una altra darrere, permetia la ventilació. La mitja part de la barraca que acaba en les portes servix de cuina, estança i magatzem d’eines del camp.
L’altra mitja part són dormitoris, generalment tres. A l’andana, que abans se solia dedicar a la cria de cucs de seda, s’accedix per una escala vertical. Els materials són senzills i fàcils de trobar en la zona. El barro, canyes, palla i carritx. Amb barro es fan el gasons per fer les parets de 2,5 m. Per a fer el sostre, van unes costelles de fusta separades d’1 a 2 m. Sobre les costelles es teixix la polsera o coberta, a base de canyes travessades cobertes de feixos de carritx i palla. Uns tirants de fusta horitzontals que descansen en la part superior de les parets, travessats per canyes, fan el terra de l’andana. Per circular per ella, hi ha uns taulons de fusta o costers.
En eixe tram tenim les barraques del Güere, curiosa doble barraca vivenda-estable.
La xufa és el cultiu característic d’Alboraia. És una planta que prové de l’orient pròxim. Requerix sols arenosos i clima càlid. Es planta en l’abril o maig. És a dir, que la teníem acabadeta de plantar. Es rega setmanalment i es recull al novembre o desembre. De la xufa es trau l’orxata, beguda energètica i diürètica, rica en minerals i vitamines. Primer es deia llet de xufa, però al final ha quedat el nom d’orxata. Una teoria “poc científica” diu que el nom ve de, quan el mateixíssim Jaume I entrava a conquerir València des de El Puig, una llauradora li’n va oferir un got i el rei, agraït, li contestà: “açò és or, xata”. En fi,, la veritat és que el nom ve del llatí Hordeata: fet de hordeum (ordi o “cebada”). Originàriament, l’orxata estava feta d’ordi.
En la rodalia hi ha cultivades unes 1000 Ha de xufes, amb una producció de 10 TM/Ha.
Acabada la ruta de les palmeres, hem tornat a la via verda, ara avinguda d’Aragó d’Alboraia, anant a parar al Pont del moro. Està molt ben conservat. Té 8 m de llarg i 5 d’ample i unia València i Alboraia per damunt de la séquia de Vera. És d’origen romànic.
Continuant per l’avinguda ens hem detingut en una sénia. La que han posat és una maquinària relativament moderna, ja que les sénies tradicionals eren de fusta. El nom ve de l’àrab “saniya”. Hi ha moltes paraules valencianes relacionades amb el rec o l’aigua que compartixen el mateix origen: séquia, aljub, marjal, etc. La sénia és un mecanisme per a extraure l’aigua per a rec i va ser perfeccionat pels àrabs, N’hi ha que aprofiten l’energia d’un corrent d’aigua i també sénies de sang o de tracció animal per a treure aigua de pous. Transforma el moviment horitzontal de la roda tirada per l’animal en moviment vertical, que és la que eleva l’aigua. Les rodes verticals fan girar la cadena que porta els catúfols, recipients per a pujar l’aigua.
En l’Horta hi havia 6000 sénies el 1921, que regaven 215.000 fanecades.
Quan ja estàvem prou informats de coses de l’horta, hem anat a una cosa més precisa: esmorzar.
En la Casa de la Cultura estaven informats de quants anàvem a voler entrepà, encara que eixa informació no ha aprofitat per a agilitzar-ho massa. Un parell de cambrers-cuiners finalment ens han servit picadetes, entrepans, begudes i cafens. Llevat del “vici de menjar” la resta ha sigut “p.c.a.” (per als qui no estan al dia, significa: “per compte de l’Associació”).
Tornats a la marxa, s’ha creuat el barranc del Carraixet, per anar per la vora esquerre a l’ermita del Peixets o del Miracle.
L’ermita, al costat de la desembocadura del barranc i construïda el 1907 en el lloc d’una més antiga, és d’estil neogòtic. El “miracle dels peixets” és una història que conta que, l’any 1348, el capellà d’Alboraia anà a donar l’extremunció a un convers d’Almàssera. En creuar al barranc, com que hi havia una forta tronada, li caigué a l’aigua l’arqueta on duia les formes. El capellà tornà a demanar ajuda i, al final, recuperaren les hòsties: junt on ara està l’ermita, uns peixos (tres segons Alboraia i dos segons Almàssera) les dipositaren en el calze que Dª Teresa Gil de Vidaurre, tercera esposa de Jaume I, havia regalat a la parròquia d’Alboraia.
De tornada per l’altra vora del Carraixet, mentre contàvem ànecs i fotges, ens hem creuat amb una filera de genets i amazones.
Tornat a creuar el Carraixet, ens hem reincorporat a la via verda. Una llarga recta ens ha portat, creuant el braç del Gaiato, un ramal de la séquia de Rascanya, que és una de les huit del Tribunal de les Aigües, hem travessat una extensa zona d’horta, passant prop de l’ermita de santa Bàrbara, que alberga vàries imatges de sants, una alqueria restaurada, acabant a l’entrada de Meliana. A la dreta teníem l’imponent construcció del Palauet i fàbrica de Nolla. De finals del XIX, a l’impressionant fàbrica de taulells de Nolla estava adossat el palauet, on vivia el director de la fàbrica. El palauet després l’adquirí una senyora francesa, anomenant-se també “vila Ivonne”. La fàbrica l’adquirí posteriorment l’empresa Gardy.
Fernando ha donat l’opció de tornar “a pata” per la via xurra o anar a buscar el metro a l’estació d’Almàssera.
Feta la ruta, els seus quinze quilòmetres han fet passar a Toni Limonge a la categoria senyorial de “baron rojo”. Ha clavat els 2.000 km. Enhorabona!
Josep Requena