Crònica dels canons del Xúquer. 21-05-2008.
Per a fer la marxa pels canons del Xúquer, ens hem basat en la informació de la web de Roca Coscollà, qui la tragué del llibre “Ramblas, barrancos y cañones” de Esteban Cuéllar. Sobre eixa marxa li hem afegit un tram de PRV-219, per a acabar en l’ascensió en el Mirador del Xúquer.
En un dia esplèndid (la veritat és que enguany estem tenint molta sort en les pluges: sempre ens respecten els dimecres), ens hem plantat en l’àrea d’aparcament de Xalans prou abans de les 9. Hem esperat fins a les 9,15 per si venia encara algú dins de l’hora oficial. En total n’érem quaranta, més quatre que han arribat fora de cronòmetre.
Els cotxes els hem deixat vora riu, on s’acaba l’asfalt en la zona de penya Maria. Davant teníem la penya del “Sapo i la Sapa”, figura en roca en actitud reproductiva.
Retrocedint un poc, s’ha agafat a l’esquerre el camí que anava a acompanyar-nos durant la primera part de la marxa. Recorre 5 Km d’anada (més els 5 de tornada) per les parets del canó del Xúquer. Eixa ruta té gran interés: per una part, per les impressionants parets i vistes d’una zona espectacular, però també perquè recorda la gran obra que es va ver a finals dels cinquanta per a construir el “canal del Xúquer”, obra faraònica que porta, en 14 Km de túnel, l’aigua del Xúquer des del pantà del Molinar de Villa de Ves (Albacete) fins a la bassa de retenció de la central hidroelèctrica de Basta en Cofrents. Túnels, poblats abandonats ubicats en uns llocs delirants i tot d’unes restes d’obra civil que en el seu moment seria impressionant.
Possiblement per les pluges recents, el Xúquer duia un corrent d’aigua escàs però digne. El dia en què vam preparar la ruta anava pràcticament sec.
Després de passar un parell de túnels i els antics poblats de la “Hidro”, el camí s’ha convertit en senda, degut als materials caiguts des d’unes parets verticals tallades a plom des del pic de l’Àguila. A les 10,20, entre sol i ombra, hem esmorzat.
Pel mòbil, els hem donat les instruccions als qui s’havien retardat.
Pel tram més dificultós, hem arribat al final. Després de les parets de la penya Buitre, en les que hi ha una entrada al túnel barrada per un barandat, i després de passar l’últim túnel del camí, s’ha arribat al final.
Uns quants hem pujat pels dotze graons de ferro d’una “via ferrata” feta a la nostra mida que accedix a una boca del túnel. A banda d’escoltar-se el corrent de l’aigua, eixia també un corrent d’aire inesperat.
Acabada l’anada, ha vingut la tornada. Ara les perspectives completaven les que acabàvem de fer en sentit contrari. De seguida ens hem trobat a Yolanda, Jose Vicente, José Antonio i Francisco, que havien trobat el camí adequat.
Passada la una, hem arribat als cotxes. El grup s’ha dividit en dos. Els qui anaven en cotxes directament al Mirador i els “voluntaris” que anaven a recórrer el tram de la variant del PRV-219 que va de la zona de penya Maria fins al Mirador. Dos quilòmetres en pla vora riu, travessar el Xúquer per l’assut de penya Maria i, au, a pujar. En 800 m es fa una remuntada de 300 m. Però com el pendent no està ben repartit, hi ha uns trams, sobretot al principi, que fan tirar el lleu. L’ombra del pins ens ha protegit un poc, perquè sinó algú haguera socarrat el motor.
En una zona intermèdia de cornises, hem tingut l’agradable visita de quatre companys dels que han pujat en cotxe. Han baixat per a acompanyar-nos en el tram final.
Dalt, ens estaven esperant la resta, plàcidament asseguts a l’ombra dels pins. En el Mirador ens hem fet la foto de grup.
A les 2,30, hem arribat a la zona de pic-nic a fer companyia a uns quants operaris forestals. S’ha dinat, ocupant 7 o 8 taules de fusta.
A les 3,30, ja estàvem a la porta de la Cova de Don Juan. Fernando ha cobrat l’entrada més l’euro.
Un tram prou llarg molt bonic ens ha portat a la boca d’entrada de la Cova. Anàvem a per una altra ració d’estalactites i estalagmites, quan encara no havíem acabat de digerir les de la cova del Rull de la setmana passada.
L’aspecte de la cova, diferent o paregut, segons es mire. Ha canviat l’explicació. La guia de la setmana passada ens va fer una exposició entre imaginativa i eròtica. Ara, la nostra guia, Isa, vestida de “Baron Rojo”, que sempre imposa respecte, ha optat per una explicació estrictament tècnica. Ha deixat de banda les referències que venen en la propaganda de la cova, com ara “la Meseta de la Luna”, “el Lago de los Deseos” (s’agraïx, perquè allí els incauts han de llançar monedes) o “la Sima del Infierno, la Gruta del Diablo, el Mirador del Bacalao, la Cola del Pavo Real”, etc. i ha anat directament als espeleotemes, els precipitats de carbonat càlcic, l’òxid de ferro, el manganès, les voltes de canó, la microflora i un llarg etcètera “d’interessant informació tècnica”. Ha tingut un forat, a l’intentar-nos colar que Don Juan era un dels tres cavallers cristians de la vall de Cofrents encarregats d’expulsar definitivament els darrers moriscos que, amagats en la cova, es resistien a l’expulsió. De seguida ho ha compensat, dient que la cova es coneixia abans com la Cueva de los Charcoyos (ho hem agafat al vol de seguida: charcos i hoyos). Eixe nom ens ha paregut molt millor.
En eixir ens hem trobat amb un grup que venia de fer la ruta fluvial.
Anant tots els cotxes en tirereta per a no entorpir el treball dels forestals, hem arribat a València quan passava un poc de les 6,30.
Carlos Polo ha ingressat en el selecte club dels Baron Rojo. Enhorabona.
Josep Requena
Tags: Mirador del Xúquer