Hui ha tocat marxa fallera. S’ha convertit en un clàssic anual: una setmana de descans de muntanya que dediquem a València i l’ambient faller. Enguany, la diferencia és que farem dues setmanes seguides d’abstinència, ja que el dimecres que ve, dia de sant Josep, tampoc no caminarem. Ara, quan més setmanes estiguem sense eixir, amb més ganes ho agafarem després.
Com s’han de guardar les formes, hui també hi havia guies: Paquita i Pepe Monedero.
El començament de l’etapa ha sigut en la xocolateria El Siglo, al costat del campanar de Santa Caterina. A les 9 de la matinada, l’ascensió al seu segon pis tenia un objectiu clar: xocolatada i bunyols.
Vint-i-set senderistes –i alguna cònjuge- en una taula allargada, que al final ha resultat insuficient pels pèls, hem fet el primer “descans”. Xocolata i bunyols a discreció, llevat d’alguna excepció. Com toca, al final ben regat amb aigua, collita del 2007. Tot a 5,5, euros per boca.
Després, ha vingut el descens al carrer. Plaça de la Reina, porta dels Ferros de la Seu, carrer del Miquelet, plaça de la Mare de Déu, plena de gent jove, Navellos, plaça de Sant Llorenç, Mur de Santa Anna, torres dels Serrans i Blanqueries. Després d’haver caminat 1200 m a marxa molt pausada, no com sempre, ens hem presentat en el núm. 23 de Blanqueries (el nom li ve de l’època islàmica, ja que era allí on s’emblanquinaven els cuiros). La casa museu Benlliure seria el plat fort de hui.
És tracta d’un edifici d’estil ecléctico-clacissista, representatiu de la burgesia de l’època, construït el 1885 i adquirit un poc més tard per Josep Benlliure Gil, nat al Canyamelar el 1885 i mort en eixa casa el 1937.
S’ha tret entrada de grup, que ha eixit a 1 euro per càpita. Per eixe preu, hem tingut el privilegi de que el qui ens anava a guiar seria el mateix director de la casa museu, Xavier Garcia Peiró. Això no ha sigut un detall menor. Normalment els guies dels museus solen ser molt professionals i estar ben preparats, però el director Xavier Garcia ha donat un exemple de precisió, rigor i claredat expositiva excepcional.
Ha començat per fer referències a l’edifici en si: estil, característiques generals, reformes després de la riuada, adquisició per part de l’ajuntament, inauguració del museu, sent alcalde Ricard Pérez Casado, etc.
En la planta baixa, una àmplia i alta entrada donava pas a tot l’edifici. A continuació, una segona estança, que abans permetia l’entrada de carruatges, fa ara de distribució a una recreació d’una vivenda burgesa a cavall entre XIX i el XX. Un dormitori, menjador, el despatx on Josep Benlliure atenia els seus assumptes, sala de retrats. Tot ornat per quadres dels artistes titulars de la casa, mobles i objectes d’època molt evocadors, alguns d’ells adquirits durant la seua estada a Roma pel mateix Benlliure i la seua esposa Maria Ortiz.
L’ampli jardí, d’estil valencià i dissenyat pel mateix Benlliure, s’havia aconseguit després de la desamortització, a costa del convent del Carme. Un primer parament decoratiu el separa del jardí pròpiament dit. La paret de la dreta recau al pati de l’abandonat Convent de les Carmelites Descalces de sant Josep i santa Teresa, construït a finals del XVI. El mur està tapissat per una curiosa planta trepadora que dona flors tot l’any.
En el jardí hi ha una rica varietat vegetal, destacant un til·ler centenari catalogat i un pi de grans dimensions. En les parets laterals hi ha diversos motius ceràmics. Al fons a l’esquerre, s’ha recreat una cuina de l’època. A la dreta hi ha disposats tot un conjunt d’elements arquitectònics procedents de ruïnes de diferents convents i esglésies que Benlliure, ajudat pel seu càrrec institucional durant prou de temps en València, anà recopilant.
Al final del jardí, l’estudi de Benlliure, que amplià la construcció preexistent del convent del Carme.
En la planta baixa, una claraboia facilitava la llum per al seu treball. Hi ha disposats tot un seguit d’elements variats, indumentària, objectes, etc. que facilitaven i inspiraven els quadres. Al fons a l’esquerre hi ha exposat el meravellós quadre de “La tartana del Cabanyal”. L’estança del fons té a l’esquerre una sala d’audiovisuals i, a la dreta, una exposició de ceràmica etrusca i d’altres procedències així com un mur amb un arbre genealògic il·lustrat amb fotografies de tota la saga Benlliure. Allí podem veure la relació de parentiu de Josep Benlliure Gil, amb els seus germans artistes, Mariano (cèlebre escultor), Juan Antonio (pintor i retratista) i Peppino Benlliure Ortiz, fill, pintor i deixeble de Sorolla.
En el pis de dalt, l’estudi de pintor, amb objectes de l’època, instruments antics, la meitat d’un quadre de grans dimensions que representa el descobriment d’Amèrica, amb el pobre Colom tallat per lo sa. Variats objectes de col·leccionista, com un retaule gòtic del XVI i un gran etc. Ben relatat per Xavier Garcia, allí ens ha dit que un dels elements de la col·lecció, un quadre molt deteriorat adquirit per Benlliure en una estada en el Marroc, ha estat restaurat per l’experta restauradora Elena López, d’il·lustre saga senderista (filla del nostre Pepe L. Tortosa).
Finalment hem accedit a les plantes altes de l’edifici, on hi ha exposades obres pictòriques de la família Benlliure, així com d’altres artistes vinculats a ells, com ara Sorolla o Muñoz-Degrain i una part dedicada a escultures de Mariano Benlliure.
En eixe recinte ens hem fet la foto de grup.
En acabar la visita, s’ha représ la marxa, fent un descans en un bar de la plaça dels Furs, per a anar després a la mascletà, hui de la pirotècnia Carles Pla, i acabar dinant en el Micalet. Vint-i-un comensals han assaborit picadetes de patè, croquetes de bacallà, ensalades, un curiós arròs a banda amb verdures, púding i caféns. Preu exacte 16,20 €.
El recorregut de hui de 5 km ha sigut suficient per a que Pepe Monedero siga investit com a baron rojo. Enhorabona campió!
La setmana que ve a descansar, o a les falles que també cansa.